Universitat gratuïta: subvencionant els rics?

Avui, dia 17 de novembre, una bona part de la comunitat estudiantil es mobilitza a favor d’una universitat gratuïta. Des de Students for Liberty (SFL) i Catalans Lliures (CCL) ens oposem frontalment a la hipotètica aplicació d’aquesta mesura. No ho fem perquè siguem rics i benestants. No ho fem perquè ens agradi portar la contrària, ni perquè tinguem intencions malèvoles i vulguem construir una universitat “elitista”. Ni tan sols escrivim el present informe en condició de liberals. Expressem la nostra disconformitat amb la gratuïtat (o semi-gratuïtat) de l’educació superior a Catalunya perquè és una mesura fonamentalment regressiva, que perjudica a les famílies amb menys ingressos de la societat, no aborda els problemes d’equitat i genera incentius perversos en matèria d’externalitats negatives i sobrequalificació.

Actualment els estudiants de grau han de cobrir el preu de la matrícula i les taxes universitàries en estudis de grau i màster públic, el que representa entre un 15% i un 25% del cost dels estudis. Per tant, els estudiants universitaris estan lluny de pagar la totalitat del cost de la seva formació. Els preus per crèdit a les universitats catalanes adaptat a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) depenen del coeficient d’estructura docent del grau: 25,27 € / crèdit per al coeficient A, 35,77 € / crèdit si és B i 39,55 € / crèdit si és C.7 En resum, el preu d’un any de 60 crèdits ECTS de primera matriculació pot oscil·lar entre 1.516 i 2.372 €, tot i que pot veure’s reduït de manera considerable si la renda familiar de l’alumne és baixa.

Redistribució, justícia social i equitat. El Robin Hood invertit

El principal argument per a rebutjar la subvenció estatal de la major part (o la totalitat) del cost de l’educació superior reglada és el fet que la despesa universitària té un component regressiu.

A l’estudi Finançament i desigualtats en el sistema educatiu i de formació professional d’Espanya, els professors d’economia de la Universitat de Barcelona Jorge Calero i Oriol Escardíbul posen de manifest que el quintil de població de renda més elevada té una taxa d’escolarització a la universitat de prop del 50% (20 punts per sobre de la mitjana), mentre que el primer quintil no supera el 22%. Un altre estudi de la Fundació Jaume Bofill Educació i mobilitat social a Catalunya, realitzat per Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marín Saldo, mostra que la desigualtat d’oportunitats en titulacions post-obligatòries s’explica pel paper del factor pobresa: créixer en una llar de renda baixa limita de 14 a 1 les opcions de titular-se. Una possible solució que es planteja des de l’Observatori del Sistema Universitari és augmentar la progressivitat dels impostos per contrarestar aquesta regressivitat.

El problema, però, rau en què per molt que els impostos guanyin progressivitat, aquesta despesa segueix sent regressiva. En lloc d’intentar tapar els forats que genera una política pública amb altres polítiques públiques, potser seria més òptim no dur a terme la primera, o almenys dur-la a terme de forma més eficient.

En paraules del Dr. Mas-Colell: “La gratuïtat de l’ensenyament primari és, doncs, fiscalment progressiva, no així la gratuïtat de l’ensenyament superior. Aquesta beneficia gairebé exclusivament als futurs llicenciats, que, de mitjana abans d’accedir a la universitat i com a conseqüència de l’ensenyament superior mateix, tindran en el futur rendes relativament superiors. No obstant, la gratuïtat implica que en el seu finançament participin també els ciutadans de rendes baixes.”

Fins i tot si la despesa pública en la formació universitària fóra progressiva des d’un punt de vista estàtic, no desapareix el problema de la regressivitat des d’un punt de vista dinàmic. Encara que un futur llicenciat provingui de rendes baixes, aquesta inversió que efectua li proporcionarà rendes molt altes (respecte al contrafactual de no formar-se) en un futur.

Fins ara, amb els arguments que hem analitzat i presentat, podem veure que no ens trobem davant del model de la famosa galleda foradada d’Okun, analogia comuna en qüestions redistributives: “els diners es transfereixen dels rics als pobres en una galleda foradada; una part simplement desapareixerà pel camí, de manera que els pobres rebran la majoria però no tots els diners procedents de les transferències”. Més aviat, aplicant el model d’universitat gratuïta ens trobaríem davant d’un colador d’Okun o un Robin Hood invertit: els ciutadans de rendes més baixes subvencionant l’educació superior de les rendes mitges i altes i contribuint, per tant, a eixamplar les desigualtats.

Els alumnes que avui assisteixen a la universitat ja estan molt preseleccionats; han passat filtres d’altres etapes educatives i, en aquestes, les característiques socioeconòmiques familiars ja són un determinant important, de manera que la matrícula representa una petita fracció dels filtres per accedir a la universitat. És per això que les subvencions a la formació universitària tenen un biaix regressiu.

La inversió educativa en el pressupost familiar s’identifica com una despesa d’un bé de distinció social, motiu pel qual les famílies amb nivells d’ingressos superiors inverteixen més en educació. A més, correlativament, els ciutadans amb nivells d’ingressos superiors gasten en educació superior relativament més en relació al conjunt del pressupost familiar. No obstant, quan analitzem la composició de la despesa educativa, emergeix una lògica discrepant. En els nivells d’ingressos superiors, la inversió en educació universitària, comparada amb la inversió en educació infantil, primària i secundària, representa una proporció equiparable a la resta de nivells d’ingressos. Dit d’una altra manera: tot i que les famílies amb ingressos elevats inverteixen més en educació, l’educació superior – i, per tant la universitat – els surt relativament tan barata o més que a les famílies amb nivells d’ingressos inferiors. Els resultats apunten, per tant, a que el consum d’educació superior per a les famílies de nivells d’ingressos elevats està relativament més subvencionat perquè els exigeix una quota relativament menor que la d’altres nivells educatius.

En resum, els subsidis a la formació universitària són un mal mecanisme per aconseguir objectius de redistribució de recursos cap a aquells que menys tenen.

Externalitats de l’educació superior

Un altre argument pel qual ens posicionem en contra de la gratuïtat dels estudis superiors està relacionat amb les externalitats, és a dir, als seus efectes positius o negatius sobre tercers. Quan s’argumenta a favor de la gratuïtat dels estudis d’educació superior s’acostuma a fer referència al concepte d’externalitat positiva, és a dir, als beneficis que comporta la inversió a tercers i en aquest cas, a la societat en general. D’aquesta manera, una major formació està associada a un major creixement de l’activitat econòmica a través de la introducció de noves tecnologies i innovacions, i tot el teixit productiu nacional es beneficia de la inversió en educació superior.

L’abast d’aquest argument però, és extremadament limitat. No tots els estudis universitaris permeten la introducció de noves tecnologies en la cadena de valor. Graus com filologia, traducció i interpretació, filosofia, dret, magisteri, història, art, economia i musicologia no comporten externalitats positives via introducció de noves tecnologies en el procés productiu. Fins i tot, entre els estudiants de carreres científiques o tècniques (enginyeries, física, química, biologia, matemàtiques…) qui acabarà introduint aquestes innovacions conforma una part minúscula de l’alumnat essent, per tant, molt més raonable subvencionar la recerca en lloc de la formació universitària.

Un altre fet que no encaixa massa bé amb l’argument de les externalitats positives és l’alt grau de sobrequalificació dels treballadors espanyols, un bon indicador del malbaratament en la despesa educativa que actualment proveeix l’Estat. A Espanya, la taxa de sobrequalificació ronda el 40% per al període 1996-2011 de manera que aquest fenomen no és degut únicament a causa de l’última crisi econòmica, sinó que és una característica estructural del mercat laboral espanyol.

La inversió en educació superior, però, no només porta associades externalitats positives sinó també negatives. Sí, ho heu llegit bé. En economia de l’educació podem distingir entre dues grans branques. La primera és la teoria del capital humà, l’anomenada Escola de Columbia-Chicago amb Gary S. Becker i Jacob Mincer com a principals exponents. De manera molt resumida, aquesta primera escola veu la formació com una inversió que incrementa la productivitat i la riquesa de l’Estat (i de tercers a través d’externalitats). La segona branca prové dels avanços en la Teoria de la Informació Imperfecta dels anys 60 i 70, amb Akerlof, Arrow, Stiglitz o Spence com a principals exponents. Aquesta segona teoria es centra en el paper de la informació imperfecta en la contractació i la productivitat del treballador, en explicar com les acreditacions que s’obtenen a través de la formació superior mitiguen aquesta imperfecció, a través del que anomenen la “senyalització” (signalling) en el mercat laboral. Tenint en compte la quantitat d’hores de classe que es donen en una universitat que no tenen cap relació amb els treballs que hom ocuparà en un futur (excepte si hom esdevé acadèmic), es pot afirmar que una part dels estudis no augmenta la productivitat, sinó que, en canvi, serveix per a enviar senyals al mercat de treball sobre la intel·ligència, l’ètica del treball, el compromís envers la feina, etc.

El fet que no s’hagin desenvolupat mecanismes alternatius per a senyalitzar aquestes aptituds i actituds podria, parcialment, explicar-se per l’alt nivell de subsidis de què gaudeix la formació en tots els seus nivells. Al mercat de treball, la contractació és una inversió de risc, en tant que el contractant no pot saber la productivitat i capacitat de l’individu que contracta immediatament. La majoria de llocs de treball requereixen una inversió en el treballador, aportant-li habilitats específiques per a la posició concreta a exercir. Una manera que tenen els contractants de discriminar entre treballadors és a través dels seus estudis. Aquí sorgeix el problema: si tots els treballadors dupliquen (o redueixen a la meitat) la seva formació, no hi ha manera que els contractants discriminin en base a l’educació rebuda i per tant, no es produirà un augment de la productivitat a causa d’una millor assignació dels treballadors. Perquè una persona es beneficiï de la formació rebuda, el seu senyal ha de ser major que el de la resta, de manera que sobresurti dels altres potencials treballadors. Això acaba comportant el que els economistes anomenen “externalitat posicional” i el que coneixem comunament com a titulitis. Aquesta situació, que distorsiona els senyals al mercat laboral, porta als ‘millors’ futurs treballadors a formar-se anys addicionals per a demostrar que són bons treballadors, disminuint així el retorn mitjà de formar-se. La lògica és la mateixa que la de posar-se dret per veure millor en un camp de futbol: individualment resulta racional aixecar-se, però col·lectivament no. Si tots ens aixequem no veiem millor i acabem amb les cames entumides.

sobrequalificacio

Així doncs, de la mateixa manera que alguns defensors de la gratuïtat argumenten que l’educació superior és un bé d’inversió que genera externalitats positives per a la societat i el teixit productiu, es pot esgrimir que la sobrequalificació genera externalitats negatives posicionals, amb efectes perversos en el mercat laboral i, per tant, caldria aplicar impostos pigouvians als estudiants universitaris, com qui paga impostos als peatges, la benzina o les begudes ensucrades. El debat sobre la seva quantificació, i els diversos mètodes per a fer-ho, queden fora de l’abast d’aquest informe (per una pinzellada, veure Hanushek), però si dominessin les negatives, estarien disposats aquells que argumenten a favor de la subvenció fonamentant-se en les externalitats positives, a sobre-encarir el preu de l’educació superior més enllà del cost (o preu de mercat)? Ho dubtem seriosament, cosa que indica una doble vara de mesurar.

Invertir abans: abordem la infància

En termes de disseny de polítiques públiques, els programes dirigits a les primeres etapes de la infància no estan subjectes al clàssic dilema o trade-off eficiència/equitat. Un article recent analitza la relació entre les competències d’infants en el reconeixement de lletres i formes, el seu vocabulari i altres funcions d’aprenentatge bàsiques, segons el nivell de renda:

kindergarden

El gràfic mostra el percentatge de nens amb un nivell de competència mínim en cadascuna de les activitats. Els nens “pobres” són aquells que provenen de famílies per sota del llindar de pobresa federal a Alemanya, “quasi-pobres” els situats entre un 100 i un 200% d’aquest llindar i “classe mitjana” els que es troben per sobre. La diferència és abismal. Menys d’un 20% de nens pobres poden reconèixer lletres al començar parvulari mentre que un 70% d’infants de classe mitjana són capaços de fer-ho.

Un estudi (Schady, N. et al., 2014) a Amèrica Llatina apunta que a edats tan primerenques com els tres anys d’edat ja existeixen diferències significatives en el desenvolupament d’habilitats cognitives en els nens. En la següent gràfica es presenten els resultats d’una prova estandarditzada de vocabulari (TVIP) per a nens de cinc països llatinoamericans d’acord al quartil de riquesa dels seus pares. Com s’observa al gràfic, les diferències en el desenvolupament cognitiu primerenc en els nens varien en funció de la renda familiar. Abans d’arribar a l’educació obligatòria la tan mencionada “igualtat d’oportunitats”, doncs, ja sembla haver-se esvaït.

rural-urban-areas

L’estabilitat, la manca d’estrès, l’atenció dels pares o les lectures als fills són factors que ajuden als nens de les famílies amb rendes més altes a desenvolupar una major varietat estímuls cognitius des d’un bon principi, i per tant que tinguin un avantatge comparatiu respecte als nens de famílies amb rendes més baixes ja durant l’educació primària.

Addicionalment, cal remarcar que els factors genètics (s’han arribat a identificar 74 polimorfismes o variants d’un sol nucleòtid relacionats amb el rendiment acadèmic en un estudi efectuat a 300.000 individus) són responsables de com a mínim, un 3.2% de les diferències entre alumnes en el nivell educatiu. “Genome-wide association study identifies 74 loci associated with educational attainment”, Nature (11 May 2016).

manhattan

Manhattan Plot de l’associació entre variants genètiques (SNPs) i els anys d’escolarització. L’eix x representa la posició cromosòmica i l’eix Y, el nivell de significació estadística en una escala logarítmica. Les creus vermelles corresponen als 74 polimorfismes d’un sol nucleòtid (SNPs) amb una associació significativa al temps d’escolarització de l’individu. (n  =  293,723)

Resumint, a efectes de política educativa, tant la genètica com els factors socioeconòmics ens indiquen que, si ens preocupa la igualtat d’oportunitats, hauríem de centrar els nostres esforços a la pregunta de quan invertir més que quant invertir.

Tenint en compte els arguments desenvolupats, hi ha alguna forma més eficient, equitativa i que no atempti contra la igualtat d’oportunitats de finançar la formació de grau? Des del nostre punt de vista, sí: pujar els preus de la matrícula universitària, aplicar un programa potent de beques en funció de la renda i introduir préstecs a retornar a la Universitat en funció dels ingressos obtinguts durant la carrera professional, amb condonació parcial o total per aquells que no ho puguin assumir.

Conclusió

L’objectiu del present informe és intentar explicar per què la subvenció íntegra de l’educació superior catalana suposaria incidir en el –ja existent– component regressiu de la despesa universitària. Qualsevol estudiant, professor i ciutadà preocupat per la igualtat d’oportunitats i l’accés al coneixement dels col·lectius més vulnerables, hauria de reorientar el focus a programes i polítiques públiques dirigides a les primeres etapes de la infància i plantejar un increment de les taxes universitàries, una major dotació pressupostària a les beques d’equitat i un programa de crèdits universitaris.

Autors: Lluc Puig, Martí Jiménez i Roger Medina.

1 Comment

  1. Miquel 26 noviembre, 2016 Reply

    Quina tonteria d’article. “Haurien de posar impostos als estudiants universitaris com es fa amb les begudes ensucrades” Tot plegat, amb l’argument de la sobretitulació. És a dir, que el remei que proposen al cap i a la fi, és encarir els estudis superiors de manera que hi hagi menys gent que hi pugui accedir, perquè finalment acabin accedint només els fills de rics i convertim la universitat en elitista. Prefereixo mil vegades que hi hagu sobretitulació, a que només puguin tenir títols els que tinguin papes que els hi posin la pasta per estudiar, sense cap mèrit. D’altra banda, sembla que un titulat només pugui buscar feina a Espanya, però el món és molt gran i amb la globalització un titulat d’aquí que sàpiga idiomes tindrà molt més fàcil trobar feina a fora amb un títol universitari que sense.

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


+ 7 = diez

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>