Per què no votaré a la consulta?

Des dels 13 anys, si no abans, he estat favorable a que Catalunya esdevingui un estat independent i, per aquest motiu, he reclamat un referèndum d’autodeterminació, desitjant poder votar Sí a la independència algún dia. Al principi de ser independentista l’independentisme no era mainstream i, tot i que s’anaven votant consultetes no vinculants convocades per plataformes a diferents municipis, la qüestió de la independència no era notícia i els ciutadans, generalment, no hi tenien especial interès.
En poc temps i discretament, l’independentisme va començar a guanyar adeptes. La sentència que tombava part de l’Estatut i la manifestació que la va seguir, el NO al pacte fiscal de Rajoy a Mas, la generalització de la creença que les retallades de la Generaliat es podrien evitar si no patíssim el dèficit fiscal al qual ens sotmet l’estat espanyol… Tots aquests elements van ajudar a que l’independentisme es convertís per fi en una opció a contemplar pels catalans i així ho demostraven les enquestes: el nombre ciutadans que votarien Sí a la independència s’incrementava mes a mes. La força de l’independentisme es va poder observar l’Onze de Setembre de 2012: entre 600.000 i un milió i mig de persones d’arreu del país amb estelades i amb crits d‘“inde-inde-independència” es van manifestar als carrers de Barcelona per reclamar que Catalunya es convertís en “un nou estat d’Europa”. L’èxit de la manifestació va ser clar i sorprenent però la pregunta que tothom es feia el dia següent era: i ara què?

Artur Mas pocs dies més tard va convocar eleccions; semblava ser la seva manera de respondre aquest “i ara què” . Malgrat això, el President no va convocar comicis per aconseguir la independència. De fet, Artur Mas mai ha estat independentista. La convocatòria de noves eleccions formava part del seu pla per aconseguir la majoria absoluta aprofitant l’eufòria sobiranista: no esgotaria la legislatura; Convergència i Unió es presentaria als nous comicis amb la consulta, la “transició nacional” i l’estat propi (i altres eufemismes) en el programa electoral; CiU aconseguiria captar el vot dels ciutadans que van anar a la manifestació del setembre, cosa que portaria a Mas a la majoria absoluta; i, a partir d’aquí, tenir barra lliure per aplicar les seves polítiques i aplaçar el tema del sobiranisme el màxim que pugui per continuar amb el “peix al cove” del pujolisme.

El pla de Mas va sortir fatal. No hauria sortit tan malament ni fet expressament. Convergència i Unió va fer una brutal campanya a favor de la independència (tot i no pronunciar mai aquesta paraula, ja que utilitzaven “transició nacional”, “estat propi” o altres maneres d’embolicar el personal). El seu problema va ser que CiU va fer la campanya a Esquerra Republicana de Catalunya! M’explico. La marca ERC ha estat associada des de sempre a la independència, si Artur Mas i els seus fan campanya a favor de la independència és probable que acabi convençent a molta gent que la independència és la millor opció… ara bé, aquests votaran a CiU? No! Els nous independentistes, un cop són plenament favorables a la creació de l’estat català, votaran a ERC perquè és el partit que han vinculat tota la vida amb l’independentisme. A això em refereixo quan dic que CiU va fer la campanya a ERC. Resultat de tot plegat? CiU baixa de 62 a 50 diputats i ERC puja de 10 a 21, esdevenint la segona força al Parlament. Això va tirar per terra tot el pla de Mas: ara estaria presionat per Junqueras per tal que el procés avanci el més ràpid possible, cosa que no hagués passat molt probablement si CiU hagués obtingut la majoria absoluta.

Per tant, com veiem, ja tenim un problema: el President Mas, qui ha de liderar el procés, no és independentista, sinó que va “convertir-se” per seguir una estratègia electoral que va resultar ser pèssima. Aquesta, de fet, és una de les causes per les quals em vaig desencantar del procés: com puc donar suport a una causa en la que el principal líder no hi creu?

El dia 12 de desembre de 2013 es va anunciar, finalment, quina seria la pregunta de la consulta. O, millor dit, les preguntes, perquè no en serà una de sola com ha passat en tots els països que s’han independitzat via referèndum, sinó dues! A la primera es preguntarà si es desitja que Catalunya sigui un estat i a la segona si, en cas d’haver contestat afirmativament la primera, es desitja que Catalunya sigui un estat independent. Quan em vaig assebantar de les preguntes no em vaig alegrar com van fer alguns, no em vaig decepcionar com van fer alguns altres independentistes sinó que em vaig emprenyar i molt perquè era prova definitiva que els polítics no anaven seriosament. Anem a analitzar-ho. La segona pregunta és clara: “vol que Catalunya sigui un estat independent?” Aquesta crec que hauria de ser la única de les preguntes. La primera pregunta és confusa: “vol que Catalunya sigui un estat?” Jo em pregunto: si Catalunya esdevé un estat no independent, com seria aquest estat? Podria tractar-se d’un estat federat o confederat a Espanya o bé d’un estat lliure associat (per cert, en cas que surti guanyador el Sí/No com sabrem quina de les variants és la preferida?). Tant si es tracta d’un estat federat, confederat o lliure associat la decisió no es pot prendre unilateralment ja que Catalunya no pot definir per el seu compte la organització política d’Espanya. Per tant, les preguntes de la consulta són un cachondeo. Com podem prendre’ns seriosament el procés si per allò més important del camí a la independència, la consulta, els polítics que el lideren elaboren preguntes sense sentit, com ho és la primera de les dues, i quan els molt tontos han fet unes qüestions que ajuden a que guanyi el No?

vols-que-catalunya-sigui-un-estat-independent

No només la pregunta, si no que el procès sencer s’ha fet de manera errònia. Podia anomenar una llarga llista d’elements que ho demostren, però no ho faré perquè aquesta no és la intenció de l’article. Per resumir-ho de manera ràpida i clara hem de comparar el procès català amb el referèndum d’independència d’Escòcia. A Escòcia l’Scottish National Party, liderat per Alex Salmond, va guanyar les eleccions escoceses del maig del 2011 amb majoria absoluta amb la promesa de convocar un referèndum d’independència. Les diferències entre Escòcia i Catalunya són moltes. Allà, a part que tenen el permís del govern del Regne Unit per realitzar el referèndum, hi ha un debat seriòs: els partits fan campanya pel Sí o pel No sense amenaçar ni sembrar odi (aquí tant els d’una banda com els de l’altra ho fan), es publiquen documents governamentals prou objectius on s’expliquen els avantatges que podria comportar la independència però també els inconvenients (ex: contunuïtat UE), tenen una pregunta clara (“Estàs d’acord en que Escòcia hauria de ser un estat independent?” Sí o No), el debat porta obert des de tres anys abans del referèndum, els arguments a favor i en contra solen ser bons… Què tenim aquí? Partits independentistes que amaguen els inconvenients i costos de la independència (que també existeixen) i exageren els seus avantatges; partits unionistes que utilitzen fal·làcies per combatre l’independentistme i utilitzant falsos arguments en contra de la independència per espantar a la gent (ex: no podreu cobrar les pensions, no podreu utilitzar l’euro…); un incompetent portaveu del govern que es dedica a fomentar la hispanofòbia massa sovint a les rodes de premsa; excessiva importància del tema de la independència a tots els programes (telenotícies, magazins de matí i tarda, documentals…) de la televisió pública catalana (TV3); líders importants d’un partit contradient la línea oficial del partit; preguntes de la consulta (no referèndum) poc clares i amb un resultat que podria ser molt difícil d’interpretar (tampoc ens expliquen de moment com interpretarien un Sí/No i què farien en aquell cas, per exemple); no es realitza un debat formal i seriòs sobre la independència, en igualtat entre les dues parts, dirigit a la ciutadania per part de polítics dels partits o per part d’experts… I així un llarg etcetera.

Un important problema del procés, i que no ha estat anomenat fins ara, és que s’ha fet amb presses i de forma poc seriosa. Si ho comparem amb Escòcia, el seu procés cap al referèndum d’independència va començar a mitjans del 2011 i el referèndum es realitzaria a la segona meitat del 2014: més de tres anys, doncs, per tractar el tema. A Catalunya, en canvi, hi van haver les eleccions el novembre de 2012, entre una cosa i altra fins al gener de 2013 no hi va haver govern format i la consulta es va fixar al 2014. Així no m’estranya que les coses s’hagin fet tan malament i amb pressa (tot això, recorde’m-ho, provocat pel fallit “pla de Mas”). A més, un element importantíssim en qualsevol procés polític i que manca en el cas català és el del debat. Com ja he mencionat, els debats existents s’han basat en que la independència serà el paradís o en que amb la independència serem pobres i ens morirem de gana. Per a més inri, veiem que les discussions sobre la independència en els mitjans catalans (i en la majoria de no-catalans, déu ni do també) són de dubtable pluralitat. Si bé és cert que hi apareixen tertulians no independentistes, la gran majoria són catalanistes i hi ha molt pocs opinadors del perfil PP o C’s. [No obstant això, tot s’ha de dir, hi trobem alguns oasis com l’Olla de Grills de Televisió de Badalona que són tan plurals que fins i tot el liberalisme llibertari hi està representat] Però el problema dels debats no és només de pluralitat sinó que aquests han de ser rigorosos i seriosos, hi han d’assistir personalitats polítiques i acadèmiques que discuteixin sobre el tema aportant dades reals, arguments vàlids, sense utilitzar fal·làcies… per tal que el ciutadà es pugui fer una idea de com està la situació i, un cop valorats i posats a al balança els inconvenients i els avantatges de la independència, es pugui crear una opinió basada en la realitat i no en les il·lusions i fantasies dels líders polítics. Per quan un debat televisiu d’aquestes característiques Mas+Junqueres vs Rivera+Camacho sobre la independència? Per quan un debat entre acadèmics competents sobre el tema? Per quan? Molts catalans ho esperem, hi ha molts indecisos, molts que tenen una opinió (ja sigui a favor o en contra) basada en mentides o en mitges veritats que potser canviarien després de visualitzar un debat així. Per quan? Ja ho dic jo, mai. Ja no hi ha temps i mai ha interessat. Com a màxim només un debat abans del referèndum, entre polítics, i basat en les mentides de sempre.

Un altre factor que ha contribuït a que abandoni l’independentisme ha estat el nacionalisme, que és dominant dins el sobiranisme. Hi ha individus poc tolerants amb les persones que no comparteixen la idea que separar-se d’Espanya és la millor opció, per no parlar dels que donen suport a mesures lliberticides com l’obligació als botiguers a rotular en català o als cinemes a oferir cert nombre de pel·lícules en aquesta llengua. No cal mencionar els quatre brètols que destrossen seus de partits anticatalanistes, perquè són realment una minoria, sinó que el que trobo realment preocupant és la “normalització” del nacionalisme que s’està produint, cosa que està provocant que, poc a poc, la societat vagi justificant o tolerant diversos atemptats a la llibertat individual a favor de la “nació”, i això ho trobo intolerable. Estic segur que si Catalunya esdevé un estat a conseqüència d’aquest procés, el nacionalisme seguirà creixent i tinc por que, governat per aquests fanàtics, es trepitgin un gran nombre de drets individuals i que el nacionalisme acabi amb la poca llibertat que tenim actualment. Us imagineu una Catalunya independent, amb eines pròpies d’un estat? Tindrien via lliure per aplicar les seves polítiques basades en imposicions per tal d’aconseguir la unificació de la societat i consolidar el “pensament únic”. Ells mateixos es retraten quan defensen el dret a l’autodeterminació per a Catalunya però no per al Baix Llobregat, el Vallès Occidental o la ciutat de Barcelona. Sé que un nacionalista això no ho veu d’aquesta manera i que molts ciutadans corrents veuen tot això com quelcom normal, però els amants de la llibertat com jo concebem aquest possible futur amb molta por.

Sempre he cregut, i encara ho crec, que un estat català pot ser viable econòmicament i, a la llarga, si s’apliquen polítiques adequades, podria permetre’ns millorar el nostre nivell de vida. Malgrat tot, no puc defensar la causa independentista en mig d’aquest “procés” sobiranista de fireta que ens han (mal) montat els polítics catalans i que no va a enlloc, per no parlar de la por al creixent nacionalisme lliberticida. És probable que torni a ser independentista un quan el “procés” finalitzi i el nacionalisme es desinfli, però ara per ara és impossible.

No crec en el procés, per tant, en la consulta no votaré ni sí, ni no, sinó que no aniré a votar. No escric això per convèncer a ningu, no vull persuadir a ningú de no votar. Si creieu en aquest procès, voteu. Voteu sí, voteu no, voteu en blanc. Però si, com jo, no hi creieu perquè opineu que falta serietat i que els polítics catalans ens prenen el pèl, no voteu.

De totes formes, penso que la consulta no és convocarà, però amb aquest article només pretenia deixar per escrit, a mode de reflexió, com ha anat canviant la meva opinió sobre la independència fins al punt que he decidit abandonar l’independentisme a causa del procés.

Perquè Catalunya s’independitzi fan falta SERIOSITAT i COLLONS, però actualment no tenim ni una cosa ni l’altra, ni per part dels polítics ni per part dels ciutadans.

Senyors i senyores, Catalunya em cansa.

Coro XandriCoro Xandri

Quasi-anarquista.

1 Comment

  1. Pere Cagarro 4 octubre, 2014 Reply

    Falta de seriositat? falta de seriositat és arribar a un acord on hi estan partits de ideologies tan diferents? No sé quin concepte tens de seriositat.

    En segon lloc, el debat no es pot realitzar perquè els partits del No, no volen ni sentir parlar-ne, i com que un debat consta de dos posicions, doncs no és viable. I en el cas que algun partit partidari del NO acceptés, que hauriem d’anar a debatre? Una decisió sobre una consulta que no ens permet l’estat que tan ens estima? Si realment estimes la LLIBERTAT, hauries d’anar a votar sigui quina sigui la resposta.

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


− uno = 7

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>