No, no PODEMOS

Pablo-IglesiasTinc por. El passat diumenge dia 25 de Maig va passar una cosa inesperada, però a la vegada comprensible degut al descontent majoritari de la població amb el bipartidisme i el sistema corporativista que ha podrit les institucions espanyoles des de fa ja massa temps. La jove formació d’extrema esquerra encapçalada pel mediàtic tertulià i professor de la Complutense, Pablo Iglesias, va donar la sorpresa al treure 5 diputats a les eleccions europees. Una formació que té poc més de quatre mesos va aconseguir uns resultats excepcionals. Va esdevenir la tercera força política espanyola en uns comicis europeus.

Pablo Iglesias s’ha convertit en tota una figura mediàtica en els espais de debat. Enamora a un públic indignat i majoritàriament poc polititzat amb uns discursos que critiquen la “casta” i la situació institucional vigent. A través d’unes destacades aptituds per la comunicació política, canalitza la indignació de gran part de la ciutadania envers les institucions.

El partit es caracteritza per unes polítiques econòmiques d’un intervencionisme radical. Entre els punts del seu programa estrella hi podem trobar la nacionalització dels sectors considerats estratègics (energètic, alimentari, telecomunicacions, etc…), la instauració d’una renda bàsica universal per a tots els ciutadans de l’estat pel sol fet de ser-ho, o l’impagament de l’enorme i creixent deute públic de l’estat espanyol. A més, són partidaris de la instauració de l’anomenada Taxa Tobin (taxa sobre les transaccions financeres). També vol realitzar un programa massiu de despesa pública per tal de crear llocs de treball i intentar millorar les malmeses xifres d’ocupació. Els discursos prediquen l’euroescepticisme i la derogació del principi d’estabilitat pressupostària establert a l’article 135 de la Constitució.

No deixa de sorprendre’m que després d’una forta davallada de les caixes públiques i de casos de corrupció, els ciutadans de l’estat espanyol es decantin per cedir més poder a les institucions que s’han mostrat ineficients a l’hora de gestionar els problemes de la societat. Sembla que no hem après res i volem seguir cedint sobirania al poder públic coactiu. Pensava que els ciutadans haurien entès que el millor que es pot fer amb el poder públic és limitar-lo. Però no. Tot en detriment de llibertats econòmiques.

Aquí ja vam parlar de les polítiques expansives de demanda agregada que propugnava el tertulià en diversos mitjans. Ara sembla que vol fer tot el possible per assumir una bona posició política per fer-les una realitat. No sóc partidari de fer desqualificacions ad hominem, i si bé és veritat que en el seu partit ell queda com una figura quasi divinitzada i destacada, ens centrarem en els temes econòmics que propugna la formació.

Es demana amb insistència l’impagament del deute públic quan ha estat a base d’aquest que s’han costejat els cars serveis públics espanyols. Sempre se’ns diu que el deute públic és la conseqüència de la socialització del deute privat. Si bé és veritat que una part del deute públic ha vingut per les ajudes al sistema financer, amb prou feines significa l’11% de l’augment del deute total. Impagar el deute pot obrir la porta a la restricció als mercats. El crèdit pot assecar-se. Vulnerar la seguretat jurídica obre la porta a la suspensió de pagaments. No em vull ni imaginar Angela Merkel al Bundestag escoltant que Espanya no tornarà els diners que se li han prestat per rescatar el seu sistema financer quasi públic. Dic quasi públic perquè la majoria d’entitats rescatades han estat caixes, controlades per les diputacions. Ja hem tingut banca pública, encara que se’n demani. I Bankia, malgrat ser un banc, és una fusió de caixes ja en fallida abans que aquesta es produís. Actualment es denuncia que les entitats financeres rescatades no donen crèdit a les empreses, però no es diu que tot el crèdit l’acaparen les administracions públiques, produint-se l’efecte anomenat crowding out o desplaçament del crèdit.

A Gran Bretanya ja es freguen les mans després que la Taxa Tobin hagi estat aprovada a una gran part de països europeus. A la City saben que hi haurà una entrada de capitals i una deslocalització d’inversions procedents de països que han aplicat aquesta taxa que prostitueix el nom de l’autor. James Tobin mai va proposar una taxa a les transaccions financeres, sinó tan sols una per frenar la volatilitat als mercats de divises. El Nobel ha manifestat en certes ocasions el descontent amb l’atribució del seu cognom a aquesta taxa.

Les propostes de despesa pública massiva també ens haurien d’esgarrifar. Dilapidar milions d’euros dels contribuents per intentar posar les bases d’un nou model productiu. Una re-industrialització massiva. Ja hem conegut el Plan E i d’aquí poc coneixerem un nou pla de Rajoy per gastar 6.300 milions d’euros.  Saben específicament a què han de dedicar-se tots i cadascun dels més de 20 milions d’espanyols que formen la població activa? Saben on s’han de dirigir els recursos i cap a quins sectors seran més productius?. Els plans massius de despesa pública acaben essent un malbaratament sistemàtic dels diners de tots els contribuents. L’estat no ha de planificar el nou model productiu. Aquest ha de sorgir de manera espontània, fruit de la funció empresarial de centenars de milers d’agents econòmics que coordinen la seva activitat a través d’un sistema de preus, el qual permet transmetre una gran quantitat d’informació sobre què es precís produir i què es vol consumir. El que cal és no posar impediments burocràtics perquè es desenvolupi aquesta funció empresarial, i no castigar l’estalvi i la inversió amb una fiscalitat que les desincentivi. Cal un marc institucional estable per garantir el compliment dels contractes i la seguretat jurídica, no un marc que sotmet la propietat a l’arbitrarietat d’un planificador.

L’aversió a la Unió Europea és per un motiu: la impossibilitat de gestionar la política monetària. Actualment és el BCE l’òrgan que supervisa l’estabilitat de preus i pren les decisions que afecten a l’àmbit monetari dins l’Eurozona. La formació intervencionista vol sortir de la U.E per tenir el control de la política monetària. Devaluar, imprimir, endeutar. Ens ho relata de manera més exhaustiva l’@AzoteLiberal en aquest post. Esperem que s’equivoqui. Tant de bo s’equivoqui.

“La llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats”

Reflexions d'un estudiant d'economia

Roger Medina. Estudio Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Roger Jeto

M’agrada la política, la història i l’economia. Sóc liberal llibertari i independentista català.

http://roger-medina.blogspot.com.es/2014/06/no-no-podemos.html

0 Comments

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


ocho + 6 =

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>