Escòcia, arguments històrics i autodeterminació

Avui, dia 18 de Setembre de 2014, els escocesos són cridats a les urnes per decidir el seu futur polític. Poden escollir si volen esdevenir un estat independent o si volen mantenir la unió que ja fa 309 anys que dura amb el Regne Unit. Sembla ser que els darrers sondeigs donen una lleugera victòria del NO respecte el SÍ. Tot i així, ha estat sorprenent la velocitat amb que han convergit les dues opcions en tant poc temps, quan fa només uns mesos semblava impossible que pogués haver-hi certa disputa pel resultat; el NO semblava que guanyaria amb claredat, i avui que es duu a terme la votació les coses no queden del tot clares.

Amb tot, l’independentisme català mira amb precisió i esperança el que succeeix a Escòcia durant el dia d’avui. Si el SÍ guanyés, sembla que es crearia un precedent que podria guiar els passos del cas català. Gran part de l’independentisme creu que el que passi a Escòcia tindrà molta repercussió pel cas català. Però hi ha una part que només vol que tingui certa incidència en cas del SÍ, i per tant només relacionarà els dos processos si a Escòcia guanya la independència. En cas de guanyar el NO, repetirà una vegada i una altra que no hi té res a veure o que com a mínim han guanyat autonomia. Però això també es dóna en molts casos dins del sector unionista. Si guanya el SÍ, els dos casos d’independència no tindran res a veure, i si guanya el NO voldrà dir que “les independències no estan de moda”, “que la unió sempre guanya” i altres eslògans desfasats.

En els dos bàndols s’intentarà treure rèdit polític del que succeeixi a Escòcia. Essent realistes, si Escòcia aconsegueix la independència, farà que la Unió Europea hagi de pronunciar-se i dissenyar un pla o estratègia institucional davant d’una situació que no ha tingut precedents dins de la U.E.

Personalment crec que són dos casos on es vol decidir el mateix. La majoria d’arguments que es donen per trobar diferències són els històrics, i aquests són precisament els més irrellevants en matèria de secessió. I què si Escòcia havia estat un estat sobirà abans de firmar les Acts of Union? Els arguments històrics són els de menor pes, tan pel cas escocès, com pel català, com per qualsevol altre. No em sembla transcendental si hi ha o no una realitat factual segles enrere que va constituir una pèrdua o cessió de sobirania. Al cap i a la fi, el segle passat és el segle on més estats s’han creat, fins a assolir la xifra de 190 estats sobirans avui en dia. Per tant, sembla que per moltes realitats i vincles sociològics, polítics, culturals, etc., que s’hagin donat al llarg del temps entre regions d’un mateix territori, no sembla estar relacionat amb la independència d’aquests territoris. No em sembla convincent (i a més em sembla pobre) defensar la permanència o la independència donant prioritat als arguments històrics. I crec que això em diferencia en gran part de la massa independentista, que ho fa, en major o menor mesura, pel mainstream del 1714. Tot i que no hi hagués hagut pèrdua de sobirania, seria tan legítim defensar una postura partidària de la secessió.

I segurament si fos escocès votaria NO, perquè el Regne Unit té uns valors liberals (i el considero un estat molt més elegant i respectat que Espanya), una descentralització que no crec que tingués una Escòcia independent, que potser s’inclinaria cap a postures més col·lectivistes augmentant el pes de l’estat . Però com que no sóc escocès, no m’hi ficaré; no sóc jo qui ha de decidir res.

Dues cites d’un autor austríac, Ludwig Von Mises, economista i filòsof polític il·lustren bé com s’haurien de resoldre els casos de modificació de l’estructura política.

Una nació, per tant, no té cap dret a dir-li a una regió o districte “Tu em pertanys, et vull mantenir! Un territori està format pels seus habitants. Si algú té el dret a ser escoltat en aquesta qüestió aquests són els habitants. Les controvèrsies relatives a límits fronterers han de ser resoltes a través de plebiscits.

Ludwig Von Mises, Govern Omnipotent, pàgina 90.

Cap persona o grup de persones han de ser retinguts contra la seva voluntat en una associació política en la qual no volen participar. 

Ludwing Von Mises; Nació, Estat i Economia, pàgina 34.

El model òptim d’autodeterminació seria l’individual. Però com que formem part de societats col·lectivistes i estatalitzades fins la medul·la, avui dia aquesta concepció dels territoris es podria considerar utòpica. Al cap i a la fi, el problema de fons és creure que la unitat d’un país és indestructible i immutable al llarg del temps. Això sovint esdevé dogma de fe, i la unitat d’un país esdevé quasi quelcom religiós, que no es pot sotmetre a debat ni qüestionar. Esdevé un axioma que no necessita qüestionar-se ni demostrar-se, que és quelcom tautològic. I això potser també podria acabar passant en un futur Estat Català, cosa que em semblaria igual de criminal i autoritari com m’ho sembla ara amb l’Estat Espanyol. Sobre aquest conflicte i inconsistència argumental, llegiu aquest article de @CoroXandri.

“La llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats”

Reflexions d'un estudiant d'economia

Roger JetoRoger Medina. Estudio Economia a la Universitat Pompeu Fabra.

M’agrada la política, la història i l’economia. Sóc liberal llibertari i independentista català.

http://roger-medina.blogspot.com.es

0 Comments

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


2 × uno =

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>