Els meus fills, la meva elecció

Dualitat en el sector educatiu

Recentment, es parla sovint del problema de la dualitat en el mercat laboral, on coexisteixen els insiders, amb lloc de treball fixe i amb gran protecció laboral, i els outsiders, treballadors amb contracte temporal i amb poca protecció; uns treballadors es troben privilegiats, mentre els altres són fàcils víctimes de l’atur. No obstant, i possiblement perquè fins ara m’ha afectat molt més el món educatiu que el món laboral, sempre m’ha amoïnat una altra dualitat de la qual mai ningú en parla ni ningú es preocupa: la dualitat en el sector de l’educació.

En el sistema educatiu actual, a causa de l’elevada càrrega impositiva destinada a finançar l’educació pública, també comptem amb privilegiats i perjudicats. Els privilegiats són les famílies amb una renda tan elevada que, inclús després d’haver pagat els seus impostos, encara disposen d’un considerable excedent que poden destinar, si ho prefereixen, a la matrícula d’una escola privada de la seva elecció; els perjudicats, en canvi, són les famílies amb una renda suficientment baixa que provoca que, després de pagar els seus impostos, només puguin disposar dels diners que necessiten per al consum corrent, sense ser capaços de dedicar cap quantia a una educació privada, havent-se de conformar amb l’única alternativa de l’escola pública, no gaudint de llibertat d’elecció en matèria educativa. En una frase: els més rics gaudeixen de llibertat educativa, mentre que els més pobres no. Per il·lustrar millor l’anterior explicació, posem uns exemples.

Comencem posant el cas d’un matrimoni de mileuristes amb dos fills en edat escolar. Suposem que tant el pare com la mare tenen un sou brut de 1.100 euros mensuals distribuïts en 14 pagues. Veiem doncs, que un cop han pagat IRPF i seguretat social [no s’inclouen IVA i Especials, impostos de patrimoni, successions, contribucions a la seguretat social a càrrec de l’empresari…], amb el salari resultant difícilment poden permetre’s pagar una educació privada, ja que la majoria de la seva renda aniria destinada a consumir productes bàsics (habitatge, alimentació, transport…). Així doncs, la família de mileuristes, estaria enquadrada en el grup dels perjudicats.

El cas del salari mitjà és semblant. El salari mitjà a Espanya és de 1.638 euros bruts mensuals distribuïts en 14 pagues. Un matrimoni amb dos fills i en el qual tant pare com mare rebin el salari mitjà, després del pagament d’impostos, només podrien gaudir d’un salari de 1.319 euros. Així doncs, tot i que no siguin uns ingressos que permetin gaires capricis, reduint algunes despeses destinades a consum no necessari (vacances a l’estranger, sopars fora de casa..) un dels seus fills podria ser matriculat a una escola privada, però no el segon; ja que dues quotes a una escola privada molt probablement serien inassumibles. Davant aquesta situació, els pares es veuen obligats a portar a un dels dos fills a l’escola publica; encara que majoritàriament s’optarà per portar a tots dos a la pública, per no fer diferències entre fills. Així doncs, observem que aquesta classe defamílies també formarien part dels perjudicats pel sistema, al veure limitada la seva llibertat d’elecció d’escola.
El tercer i últim cas que proposem és el d’una família on tant el pare com la mare són treballadors qualificats. Tots dos guanyen un salari de gairebé 4.300 euros bruts en 14 pagues i també tenen dos fills. Veiem en la taula que malgrat que la família paga una quantitat molt elevada en impostos, la seva renda neta familiar és de 82.000 euros, quantitat que permet pagar, de sobres, dues places a una escola privada. Així doncs, els impostos no limiten la llibertat d’elecció de centre d’aquestes famílies: formen part dels grups dels privilegiats (o, millor dit, no perjudicats) pel sistema. És més, es pot donar la paradoxal i no poc freqüent situació que aquesta família rica decideixi portar els seus fills a l’escola pública; en aquest cas podríem dir que la família mileurista estaria contribuint amb els seus impostos a finançar l’educació pública dels fills dels rics, cosa que la majoria de persones trobarien injust.
Un cop ha quedat clar que existeixen famílies perjudicades pel sistema i altres que no, és a dir, unes families que gaudeixen de llibertat educativa i altres que la veuen limitada, hauríem de preguntar-nos:
1- És la llibertat educativa realment important?
2- No és millor l’escola pública, gratuïta i de qualitat?
3- Com podem aconseguir llibertat educativa garantint la universalitat de l’educació? És el que intentaré respondre amb aquest article.
És la llibertat educativa realment important?
Sí, de la mateixa manera que és important poder escollir lliurement els productes del supermercat que prefereixes consumir, o la parella, o l’habitatge. La llibertat educativa és important perquè ningú millor que tu mateix coneix quines són les teves necessitats, les teves preferències, els teus interessos; els teus punts forts, els teus punts dèbils; el teu talent, les teves pors; el que et provoca satisfacció, el que et causa avorriment; quan aprens millor i quan tens més dificultats (encara que el paper de la família, que és qui té l’última paraula mentre ets menor, i del professorat, poden ajudar). Només tu pots accedir a aquesta informació i, per suposat, el buròcrata de torn que dissenya els plans d’estudi des de la seva còmoda butaca al seu despatx de la capital, a quilòmetres de tu, no pot conèixer millor que tu mateix el que necessites i el que prefereixes.
A més a més, tampoc existeixen necessitats i preferències que siguin comuns en tots els nens i nenes, pel que no té sentit implementar un únic sistema, un sol currículum, una única metodologia, etc. Així doncs, per exemple, la meva família podria donar més importància al coneixement de l’anglès i als meus veïns els hi agradaria que l’escola de la seva filla impartís més assignatures artístiques; a la família d’un amic meu potser li agradaria que s’ensenyés la moral catòlica, mentre que a una amiga meva potser li interessaria que es donés més importància a les humanitats; el meu cosí li donaria molta importància a les noves tecnologies mentre preferiria seguir amb els mètodes tradicionals. Cap nen o nena és igual, i per tant les receptes úniques que ofereix el sistema públic no són adequades per tots.
Em produeix rebuig l’arrogància de certs mestres, pedagogs, polítics i personatges diversos que es creuen capaços de saber el que és bo pels nens i el que és dolent, el que els convé més i el que els cal menys, el que els ha d’agradar i el que no, com han d’aprendre i com no, quan han de començar a escolaritzar-se i quan han de finalitzar l’escola, quins llibres han de llegir i quins han d’evitar, amb qui han de compartir aula i amb qui no. Perquè ells són els que saben, i tu ets un estúpid; perquè ells són els que planejaran adequadament el destí del teu nen o de la nena, i tu només posaràs pals a les rodes, perquè la seva ignorància no et permet conèixer El Bé; perquè ells són els que han parit al teu fill, no tu; perquè ells són els que van ensenyar a parlar i caminar al teu fill i van sentir-li dir la seva primera paraula, no tu; perquè són ells els que passen hores i hores amb el teu fill cada dia jugant, cantant, passejant… en definitiva, aprenent, no tu. Perquè els teus fills no són teus, són seus. Doncs no. No, no i no, i mil vegades no. Em nego a acceptar-ho perquè els humans, realment, sabem molt poc sobre allò que creiem que som capaços de dissenyar, sistemes educatius ideals inclosos. I dins dels límits de les nostres capacitats, els qui en millor posició estem i millor informació tenim per escollir el que als nostres fills els hi convé i els hi agrada som nosaltres: ells mateixos i les seves famílies. Als experts se’ls pot escoltar, considerar les seves conclusions, però mai hem de posar en les seves mans el destí dels nostres fills: per molt ministre que sigui, per molt reconegut pedagog que sigui. Perquè en el judici de Salomó, inevitablement, vosaltres seríeu qui no voldríeu que es matés al nen i l’arrogant expert seria qui no l’importaria que partissin per la meitat a la criatura.
Dir que els experts en educació han de ser els que han d’organitzar el sistema educatiu de tots és comparable a dir que els dietistes siguin els qui han d’organitzar la dieta de tots. Veritat que veuríeu com una imposició el fet que us obliguin a menjar determinats aliments i us prohibeixin per la força ingerir uns altres? Veritat que és possible que us reveléssiu? En el cas educatiu, és el mateix. Pocs dubten que menjar cinc peces de fruita i verdura al dia sigui dolent, el que és dolent és que te les hagis de menjar per la força, encara que no et vinguin de gust, encara que no t’agradin.
Per entendre de forma clara com funciona el sistema púbic d’educació i com aquest limita la nostra llibertat, farem un exercici mental per imaginar-nos com funcionarien els supermercats si funcionéssim com l’escola pública. Utilitzarem l’explicació de Xavier Sala i Martín, ja que jo mateix no seria capaç d’il·lustrar-ho millor: «la gent pagaria els seus impostos per finançar el subministrament d’aliments. A partir d’aquí, cada família seria assignada a un determinat supermercat depenent de la seva residència. A canvi, en arribar al supermercat cada dia, totes les famílies rebrien una cistella “de franc” amb una sèrie de productes». Òbviament, res no és de franc, ja que s’hauria pagat prèviament amb els nostres impostos. En relació a quins productes hi hauria en aquesta cistella «dependria del que els buròcrates de torn decidissin des d’algun ministeri de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algun comissariat de Brussel·les. Aquests buròcrates pensarien que ells saben molt millor que els pares el que els convé als fills.». No cal dir que al no haver-hi gairebé competència entre supermercats, els incentius a oferir un servei de qualitat i al gust del client tendirien a reduir-se significativament. A més, el salari dels treballadors del supermercat, al no estar marcat per la seva productivitat si no per altres criteris no econòmics, els incentius d’aquests també disminuirien, contribuint a empitjorar el servei. Qui volgués productes que no estiguessin a la cistella assignada pel govern, ja sigui perquè no els hi agrada, perquè troben que hi hauria algun altre que els hi funcionaria millor, perquè són al·lèrgics a determinat producte… hauria d’acudir a un supermercat privat per adquirir aquests altres béns. El problema és que la majoria de famílies, com que el govern li hauria cobrat un munt d’impostos per garantir-li els productes “gratuïts”, no tindria prou diners per finançar la compra de productes privats; i només les persones riques, degut a la seva alta renda, s’ho podrien permetre (us sona?).
La gran majoria de persones estaria d’acord en què un sistema públic de supermercats seria un atemptat contra la nostra llibertat i no canviarien el sistema actual per un model públic alternatiu com el que hem comentat. Llavors, per què sí hem d’acceptar un sistema públic d’educació que limiti la nostra llibertat d’elecció?
No és millor l’escola pública, gratuïta i de qualitat?
Un sistema en el qual es respecta la llibertat educativa és un model en el qual l’estat no imposa l’obligació de tots els ciutadans de finançar l’educació estatal, cosa que acabaria amb l’escola pública tal i com la coneixem fins ara, atorgant a les famílies l’opció d’escolaritzar als seus fills a un centre privat. A cada vaga educativa que s’ha convocat, una de les reclamacions més comuns ha estat la que especifica que es mantingui el model d’«Educació pública, gratuïta i de qualitat». No és preferible, doncs, un sistema públic fort que garanteixi una educació gratuïta i de qualitat a un model que garanteixi la llibertat educativa? Ho analitzarem en aquest apartat.
Abans de res, hem de reflexionar sobre el fet que l’educació pública sigui gratuïta. Òbviament, no és de franc. L’educació pública es paga mitjançant els impostos que recapta el govern. És a dir, s’extreu per la força el fruit del treball de la ciutadania per a que aquests diners puguin ser gastats en els fins de l’estat en lloc de ser destinats a satisfer els fins de cada ciutadà. Per tant, afirmar que l’educació pública és gratuïta és creure que els diners cauen del cel o que els funcionaris que es dediquen a l’educació treballen únicament per l’amor a l’art.
Així doncs, l’educació pública no només no és gratuïta sinó que a més a més, és molt costosa. De fet, l’educació privada és molt més barata que l’educació pública. Podem accedir a l’INE i a l’Eurostat a verificar les dades que il·lustrem en el següent gràfic:
On s’indica «privada total» fa referència a les classes lectives, activitats extraescolars en el centre, serveis i activitats complementaris, llibres, uniformes, etc. Quan parlem de escoles privades, no s’hi inclouen les concertades. Veiem que la privada total té un cost mitjà de 2.900 euros a primària i de 4.405 euros a la secundària; en canvi, l’educació pública té un cost de 6.000 i escaig euros a la primària i de 8.122 euros a la secundària (sense tenir en compte la despesa familiar en llibres, transport i altres). Si en el cas de les privades només s’hi inclouen les classes lectives, la diferència és encara més gran. Com podem observar, l’educació privada és molt més barata que la pública. És tan extremadament barata que amb la quantitat d’euros que l’estat destina a una plaça a l’educació pública, un alumne podria matricular-se a la majoria dels millors col·legis privats d’Espanya i encara podria estalviar-se alguns diners. Per altra banda, si ens fixem en la qualitat de l’educació veurem que l’educació pública també perd el duel amb la privada. Si ens fixem en les proves PISA realitzades a Espanya (2012), tant a centres públics com a privats, veiem que les escoles privades obtenen més punts, tant a ciències com a matemàtiques com a lectura. En aquestes dades, dins l’educació privada s’inclouen els centres concertats, però no existeixen diferencies significants entre els resultats de les escoles concertades i les privades no concertades.
Potser és necessari un exemple que permeti entendre de forma més clara fins a quin punt arriba la superioritat dels resultats de l’escola privada sobre els de l’escola pública. El que farem serà comparar la posició d’Espanya als rànquings PISA de cada disciplina, amb els obtindrien les escoles públiques espanyoles i les privades si competissin per separat. Qualsevol persona pot obtenir els següents resultats comparant les dades del gràfic anterior amb els rànquings PISA.
Com veiem, l’escola pública per si sola baixaria posicions, mentre que l’escola privada n’escalaria moltíssimes, competint amb països com Suïssa o Austràlia. Es pot fer la crítica que a les escoles privades tenen un alumnat amb unes condicions socioeconòmiques més favorables i que per tant, això pot afectar de forma clara els resultats. De fet, així és. Ajustant per condicions socioeconòmiques la gran distància s’escurça i la privada obté només 10 punts més que les escoles públiques. De totes formes, i per això indiquem les dades, en cap cas es pot afirmar que l’escola pública espanyola sigui, en general, de més qualitat que la privada. Per tant, no es pot justificar l’opció de mantenir el sistema actual amb l’excusa que la pública obté millors resultats.
És més, segons l’informe PISA, el 34% de la variació de resultats educatius s’atribueix a l’autonomia dels centres en el currículum i en l’avaluació. En un model educatiu lliure com el que es proposa en aquest article, la totalitat dels centres tindrien independència absoluta per fixar aquests criteris, pel que es podria suposar que els resultats de l’educació millorarien.
No cal dir que en un model lliure existiria una competència entre escoles molt més intensa, ja que actualment és inexistent entre les públiques, cosa que incentivaria als centres educatius a millorar constantment el servei, ajustant-lo a les necessitats i preferències dels estudiants i les seves famílies. A més a més, la competència entre escoles no només tindria efecte en la qualitat de l’educació, sinó també en el preu. És d’esperar que l’increment en l’oferta educativa que causaria la liberalització de l’educació, comportaria una baixada general dels preus.
Un model d’educació lliure té un avantatge clar sobre un sistema estatal: permet un procés d’experimentació simultània de diferents models educatius. Actualment, no és possible perquè les escoles públiques gaudeixen de privilegis gairebé monopolístics que els permet no haver de competir amb centres d’un altre titularitat i perquè totes aquestes escoles utilitzen al mateix temps el mateix sistema educatiu, En canvi, en un sistema lliure es produiria un procés de trial and error on cada escola podria tenir diferents models l’una de l’altre simultàniament, que ajudaria a descobrir quins sistemes són preferits i quins obtenen millors resultats, facilitant la innovació en l’àmbit educatiu.
En resum, l’educació pública no és ni gratuïta (ni barata) ni de qualitat. De fet, almenys al 2012, l’escola privada ha obtingut en general millors resultats a un menor cost. Un sistema estatal d’educació, a part de limitar la lliure elecció de centre, dificulta l’autonomia del centres i paralitza la innovació en el sector educatiu, elements que no fan possible impulsar una millora en la qualitat de l’educació.
Com podem aconseguir llibertat educativa garantint la universalitat de l’educació?
Un sistema d’educació 100% lliure és un model en què l’educació és totalment privada i desrregulada. No obstant, també es pot garantir un notable grau de llibertat educativa en un sistema on existeixi l’educació pública, mentre s’autofinanci com fan la majoria de privades. En aquest apartat explicarem quins passos seguir per aconseguir llibertat educativa per a tothom quines mesures s’han de prendre per a garantir que tots els estudiants tinguin accés a la educació, sense que quedi cap alumne sense escolaritzar per falta de recursos.
El primer pas que s’hauria de fer per avançar cap a un model més lliure és eliminar qualsevol finançament públic directe a les escoles. Ni a escoles públiques, ni a concertades ni a privades. De fet, amb aquesta maniobra, les concertades deixarien de ser-ho i passarien a ser privades. A partir d’aquest moment, les escoles es finançarien amb les quotes que pagarien les famílies per matricular als seus alumnes.
El segon pas té a veure amb la transformació de les escoles públiques. Les escoles públiques o bé s’haurien de privatitzar o bé s’hauria de descentralitzar la seva gestió i titularitat al màxim, passant a ser municipals, tal i com es fa a Finlàndia o Suècia. En el cas que es privatitzessin, la millor opció seria traslladar la propietat de cada escola pública a cooperatives formades per els professors de cada centre, de forma que els docents esdevindrien els propietaris de l’escola i decidirien quin pla d’estudis seguir, quin mètode implementar, quina seria la quantia de la matrícula, en quins aspectes gastar els recursos econòmics… Jo apostaré per aquesta segona opció, però el lector ha de saber que, en cas que ell o ella prefereixi la primera, no afectarà a l’explicació que ve a continuació.
Un cop arribem a aquest punt ens hem de preguntar, com podem garantir que tothom tingui accés a l’educació si sense educació pública pagada per l’estat, els usuaris haurien de pagar de la seva butxaca les matrícules dels centres educatius? No hi hauria gent que no tindria prou diners per pagar una plaça a una escola? El primer que hem de tenir en compte és que el fet que hi hagi famílies que no puguin permetre’s pagar una educació privada no és motiu per haver de sostenir un gegantesc i car sistema estatal d’escoles, n’hi ha prou en garantir ajudes econòmiques per aquestes famílies concretes.
Habitualment, la proposta que ha tingut millor acceptació per garantir la llibertat educativa i l’accés universal a l’educació és el xec escolar.
El xec escolar és un sistema de finançament educatiu que consisteix en l’entrega a les famílies per part de l’Estat d’un xec per cada fill en edat escolar, amb el qual s’abonaria la matrícula del centre educatiu que la família hagi escollit segons les seves necessitats i preferències.
Un cop tenim clar què és el xec escolar, exposarem les dos alternatives possibles. La primera és repartir un xec escolar a totes les famílies amb fills en edat escolar, tant als fills d’una família que viu en l’extrema pobresa com als fills d’Ana Patricia Botín; i la segona, més preferible al meu parer, és entregar el xec només a les famílies que no comptin amb prou recursos per pagar-se l’educació amb els seus propis diners.
Xec escolar per a tothom 
Aplicar un xec escolar per a tothom, com hem explicat, comportaria entregar un bo valorat a totes les famílies amb fills en edat escolar, sense tenir en compte la situació socioeconòmica ni cap altre aspecte.
Les quanties del xec podrien ser ben diverses, depenent del criteri que es determini. Una opció seria entregar un xec d’un valor igual al cost mitjà actual d’una plaça a l’escola pública, és a dir, uns 6.000 euros a primària i uns 8.000 euros a secundària. Per a que ens fem una idea, si s’apliqués un xec d’aquestes característiques, totes les famílies tindrien prou recursos econòmics per matricular als seus fills a les escoles privades més valorades d’Espanya. No obstant, aquesta opció seria bastant absurda ja que si la majoria d’escoles privades avui dia són capaces d’oferir una plaça a un cost que ronda els 4.000 euros, per què el valor del xec ha de ser molt més gran? D’aquesta manera probablement es reduirien els incentius per oferir un millor preu a les famílies i es podria facilitar el malbaratament de diners (que serien, en la majoria de casos, a última instància, diners públics). Com a resposta a aquests problemes sorgeix una alternativa, que en la meva opinió és molt millor. Aquesta opció consistiria en què la quantia del xec escolar sigui igual al cost mitjà de l’escola privada, gairebé 3.000 euros a primària i uns 4.500 euros a la privada. Aquesta opció és més raonable, primer de tot perquè evita els inconvenients anteriorment citats: s’incentiva a ajustar els costos i no gastar més del necessari per tal de garantir una educació de qualitat. A més a més, suposa un estalvi en la despesa estatal, cosa que permetria una baixada d’impostos, és a dir, tornar al ciutadà part dels diners que li corresponen.
No cal dir que si el xec escolar és d’un valor de 4.000 euros i la família vol portar als fills a un centre que costa 5.000 euros anuals (el preu mitjà de 89 dels 100 millors col·legis privats d’Espanya), sempre podrà aportar de la seva butxaca aquests 1.000 euros anuals o gairebé 100 euros mensuals de diferència. En cas contrari, si el xec és de 4.000 i la família elegeix un centre que costa 3.000, aquests 1.000 euros de diferència podrien anar destinats a un fons individualitzat amb la condició que es facin servir per finançar estudis posteriors.
Per acabar de descriure el “xec per a tothom”, he de destacar que aquesta opció no és gens justa. És injusta perquè estaríem regalant una quantitat de diners a famílies que no la necessiten. Per entendre’ns, un dependent d’un supermercat estaria contribuent amb els seus impostos a finançar l’educació del fill o filla d’un exitós empresari. No obstant, aquesta injustícia ja ocorre a l’actualitat en el sistema estatal si l’empresari decideix portar al seu fill o filla a l’escola pública.
Xec escolar per als necessitats
Una altra alternativa és implementar el xec escolar només per a les persones que realment ho necessitin. Aquesta opció, d’entrada, sembla més justa que l’anterior, ja que cap persona que pugui permetre’s pagar l’educació de la seva butxaca, rebrà ajuda estatal, anant aquesta dedicada en exclusiva a garantir la llibertat educativa d’aquells que no puguin disposar-ne per ells mateixos.
El primer pas que s’hauria de fer si es decideix implementar aquesta modalitat de xec és facilitar que el nombre de necessitats d’aquest xec es redueixi. Com podem fer-ho? A curt termini, només es pot fer reduint els impostos, especialment l’IRPF (per exemple elevant el mínim exempt), per a que les famílies experimentin un increment en les seves rendes disponibles. No obstant, al ser bastant complex indicar quina seria la reforma adequada a l’IRPF, per a la següent explicació suposarem que no hi ha canvis en aquest impost respecte a l’actualitat.
La quantia del xec escolar variaria en funció de la zona on es vulgui escolaritzar a l’estudiant, entre d’altres, però suposem que la quantitat de diners necessària per portar a un nen o nena a l’escola (cost mitjà de l’educació) i per tant l’import del xec escolar és de 3.500 euros. Recopilem per un moment els tres models de família que hem explicat a la primera part (mileurista, salari mitjà i professional qualificat; amb dos fills per cada tipus de familia). Com hem vist anteriorment el primer tipus de família no tindria prou recursos per escolaritzar als seus fills, la segona sí podria pagar l’escola d’un d’ells però no del segon i la tercera classe de familia sí podria fer-se’n càrrec. Així doncs, donades aquestes circumstàncies, el govern donaria dos xecs als primers, un xec als segons i cap als tercers.
No cal dir, que aplicar un xec escolar només als necessitats permetria, a part de garantir la llibertat educativa a tothom, baixar els impostos en general, ja que la despesa pública necessària en educació seria molt menor.
Conclusió
Triïn la seva opció preferida. Escoles autònomes municipals o convertir les escoles públiques en cooperatives de professors; xec per a tothom, o xec només per als necessitats; xec amb un valor inflat o xec amb un valor ajustat al mercat. Però, si us plau, no continuïn impedint que totes les famílies tinguin l’oportunitat d’escollir l’escola que més s’ajusta a les necessitats i preferències dels seus fills.

 

Coro XandriCoro Xandri

Quasi-anarquista.

Blog: http://www.elshowdetruman.com/

1 Comment

  1. Coro 18 septiembre, 2015 Reply

    Qui s’animi a fer alguna crítica a l’artícle, que llegeixi això abans: http://www.elshowdetruman.com/2015/08/critiques-la-llibertat-educativa.html

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


− 2 = seis

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>