Crítiques a la llibertat educativa

llibertat educativa 2

Després de publicar el meu article a la revista Endavant sobre la llibertat educativa alguns lectors em van fer arribar alguns matisos, crítiques, dubtes i suggerències que intentaré respondre aquí.

Abans de res, vull aclarir una cosa que pensava que estava força clara, però pel que m’ha dit algun lector no ho és tant. Quan dic que “qui en millor posició estem i millor informació tenim per escollir el que als nostres fills els hi convé i els hi agrada som nosaltres: ells mateixos i les seves famílies” no em refereixo a que els pares hagin de dir a les escoles què han d’ensenyar i com han de funcionar. El que em refereixo és que efectivament, els pares són els qui tenen mes informació per elegir el centre educatiu dels seus fills d’entre l’oferta existent, no per exigir a les escoles el què han de fer.

Un cop aclarit aquest punt, comencem, doncs, a analitzar i replicar cada argument.

“La majoria de persones necessitarien xec al no tenir prou recursos econòmics per poder pagar la plaça a una escola per si mateixos. Són finançables tants de xecs?” 

Sí ho són. Com que el govern no hauria de finançar cap escola directament i al no haver de sostenir l’actual burocràcia, tot el pressupost en educació, o gairebé tot, aniria destinat a finançar els xecs de les persones que ho necessitin. La despesa pública per educació a Espanya és de 6.000-7.000 euros per alumne. Per tant, si s’entregués un xec amb aquest valor a cada alumne, la despesa pública seria exactament la mateixa. No obstant, com ja hem dit, el xec podria ser (i hauria de ser) d’un valor més baix, a ja que la plaça mitja a una escola privada a Espanya volta els 4.000; per tant, no només es podria finançar que tothom tingués xec si no que acabaria representant un estalvi per l’estat.

Ara bé, tothom necessitaria xec? Per començar hem de suposar que almenys el 6,3% dels alumnes no el necessitarien: aquest és el percentatge d’estudiants que assisteix a escoles privades, per tant si a hores d’ara poden pagar una escola privada, ho seguiran podent fer sense cap subsidi estatal. Les famílies que assisteixen a escoles concertades, teòricament, han de rebre l’educació de franc, però la gran majoria de col·legis demanen un pagament per certs serveis; l’import d’aquests serveis es podria restar de l’import del xec que necessitin aquestes famílies ja que, si actualment ja poden fer front a aquests pagaments. De fet bastants centres concertats, tenen preus molt elevats. Un exemple és el Montserrat (número 1 al ranking de 100 millors d’escoles de El Mundo), el qual té un preu d’entre 1.908 i 5.218 euros per curs. Per tant, les persones que assisteixen a aquest tipus de col·legis concertats, tampoc necessitarien xec; de la mateixa manera que alguns estudiants que van a l’escola pública malgrat tenir una renda familiar elevada.

“Amb el xec escolar, no incrementaria el preu de les escoles?”

El raonament que es fa és que si la gent té més diners, augmenta la demanda i el preu incrementa, i el xec el que fa precisament és això: incrementar la quantitat de diners que les famílies disposen.

El problema amb aquest raonament és que, amb xec escolar, no hi hauria més diners en circulació. Els diners serien els mateixos (o, probablement, menys) però enlloc de ser gastats pel govern, serien gastats directament per cada família. De fet, el que és d’esperar no és que el preu de les escoles s’incrementi, sinó que baixi: la competència entre escoles, per tal de captar el màxim d’alumnes, provocaria que part de les escoles intentin reduir costos (que no tenen per què ser laborals) per oferir un servei a un preu menor. De fet, en un model liberalitzat, si les escoles públiques competissin en igualtat de condicions amb les privades, es veurien obligades a baixar costos per convergir en preu amb les escoles privades, per tal de no perdre alumnes en benefici d’aquestes últimes.

Per tant, podem deduir que la competència faria reduir en general el preu de les escoles; sense que això impliqui que pugui augmentar en col·legis concrets en què, per les raons que siguin, la demanda superi amb escreix a la oferta.

“Què passa si s’ensenya creacionisme a les escoles?”

Algunes crítiques fan referència a que, si les escoles poden ensenyar el que desitgin, sense cap regulació per part del govern o de qui sigui que indiqui què es pot ensenyar i què no, hi hauria centres que es dedicarien a explicar als alumnes diferents fal·làcies, manipulacions, teories falses, adoctrinament ideològic o religiós, etc. L’exemple més il·lustratiu d’aquesta crítica el va aportar un lector del meu article: el creacionisme. Realment s’ha de permetre a determinades escoles, encara que les famílies ho hagin acceptat i escollit, ensenyar teories que no estan validades per la comunitat científica?

Abans d’entrar en respondre aquesta pregunta concreta, m’agradaria deixar clar que encara que és cert que en un model lliure algunes escoles podrien manipular i adoctrinar, no és menys cert que aquest fet ja ocorre a les escoles públiques. Els governs, en ser ells els que decideixen els currículums educatius (i, si els decidís la comunitat educativa, más de lo mismo), sempre tindran un incentiu per introduir cert adoctrinament en els plans d’estudi per no qüestionar el status quo. El govern no inclourà als plans d’estudi cap aspecte que posi en dubte el sistema actual, que atorga amplis poders als governants. En el cas que siguin els mateixos educadors (funcionaris) els que determinin els plans d’estudi, també tindran forts incentius a no posar en dubte l’establert; per exemple, són treballadors de l’estat i el seu salari és pagat pel mateix, llavors difícilment critiquessin el consens socialdemòcrata actual. Exemples d’aquesta manipulació poden ser, segons la meva percepció després de 15 anys estudiant a l’escola pública, i basant-me en els llibres de text però també en les classes, la nul·la crítica a la democràcia (que com qualsevol sistema té inconvenients), a l’economia mixta i a la globalització econòmica (no mencionant, o mencionant de passada, els avantatges d’aquesta però aprofundint en els problemes que pot tenir). Això per no parlar de determinats programes d’educació sexual: el govern català va considerar que era important que els alumnes tinguessin coneixements d’aquest àmbit, però què passa si el que s’ensenya va en contra de la moral d’alguns estudiants i de les seves famílies? Què passa si un catòlic no vol que li ensenyin als seus fills els mètodes diferents mètodes anticonceptius ja que creu que el millor mètode anticonceptiu és l’abstinència? Per què ha de sotmetre’s a aquests programes si va en contra de les seves creences o dels seus valors? Simplement perquè el govern o els professors així ho han decidit?

Un cop hem posat alguns exemples sobre el fet que les escoles públiques també poden caure en l’error de la manipulació o el de imposar una moral concreta, anem a analitzar el que passaria en un model lliure d’educació.

En un model lliure i en competència espontàniament s’anirien expandint els millors models, els currículums, els millors mètodes, etc. mentre que es faria desaparèixer aquells mètodes ineficaços i obsolets. Simplificant la situació per fer-la més clara: jo porto als meus fills a l’escola A i obtenen mals resultats i aprenen poc malgrat el seu esforç, mentre que al col·legi B amb un mètode i continguts diferents, els estudiants obtenen molts més coneixements; a l’acabar el curs el més probable és que em plantegi canviar de centre als meus fills per a que gaudeixin d’una millor educació. Si a part de jo mateix, ho fan moltes més famílies, l’escola A haurà de canviar el seu model per millorar la qualitat de l’ensenyament o acabarà desapareixent. És la lògica del mercat. Si tu et dius Nokia i un bon dia Apple revoluciona el sector, innovant i oferint un producte de millor qualitat, o espaviles o desapareixeràs. Així doncs, si les escoles ensenyessin teories de dubtosa veracitat, no avalades per la comunitat científica, perdrien reputació i aquestes teories estarien destinades a desaparèixer o a quedar marginades.

A més, jo em pregunto el següent ¿què hagués passat si a l’època de Darwin haguéssim tingut un sistema públic de les característiques actuals, on els governants (o qui sigui) controlessin els continguts que han de ser ensenyats a tots? Probablement el que hagués passat és que s’hagués imposat és el creacionisme, alentint l’expansió del darwinisme. Si seguim donant el poder als polítics, ells podran decidir ensenyar coses que no són veritat o prohibir teories alternatives que potser resultaran ser certes. És cert que les escoles religioses no ensenyarien aquesta teoria però res no va impedir a altres escoles ensenyar el darwinisme primerencament, es veu clarament a Anglaterra que tenia un sistema bastant lliure.

I, de totes formes, qui decideix quines coses s’han d’ensenyar i quines no? És una cosa molt arbitraria. Amb quin dret pot algú prohibir quelcom que ha sigut acordat fruit d’una lliure relació contractual entre parts? Quin és el límit? Qui marca el límit? No crec que hagi ningú més indicat que cada família per decidir-ho. Perquè es comença prohibint l’ensenyament d’idees fonamentalistes religioses i s’acaba prohibint fins i tot el vegetarianisme. Perquè es comença prohibint les idees nazis i s’acaba amb uns senyors arribant al poder i reinventant la ciència natural i econòmica, posant-la al servei de la revolució com van fer altres. Perquè tan arbitraria és una cosa com l’altre.

Llavors, un altre cop, quin és el límit? No hi ha d’haver límit. Perquè posant límits no evites que els pares a qui el govern ha prohibit que a les escoles dels seus fills a escoles se’ls hi ensenyi el que ells desitgen, puguin transmetre ells mateixos aquestes idees als seus fills. I potser, amb la prohibició, encara amb més ànim i de forma més radical. Perquè amb la prohibició, potser enforteixes idees que per si soles, en un marc de llibertat educativa, llibertat intel·lectual i competència, serien derrotades fins al punt de desaparèixer o ser residuals.

I, com sempre dic, perquè ells són els seus pares i ell és el seu fill… no nosaltres.

“Sorgiria un problema d’informació asimètrica. Si s’apliqués aquest model, caldria que l’Administració pública redueixi els costos d’informació amb indicadors i proves estandarditzades.”

És cert que podria produir-se un problema d’informació asimètrica, la pregunta és si el mercat per si sol és capaç de solucionar-ho o no. Jo crec que sí es possible. Al mercat, de fet, ja han aparegut una gran varietat de certificats internacionals que, mitjançant proves estandarditzades, redueixen els costos d’informació proveint signals de qualitat. D’entre tots, espontàniament han prevalgut uns sobre els altres, que pel seu prestigi són generalment acceptats per la gran majoria d’empreses, universitats, etc. En el cas de l’idioma anglès, podríem estar parlant dels certificats TOEFL i IELTS. Per posar un exemple més, podem destacar també el cas del GMAT que és un test d’aptitud per avaluar els coneixements necessaris per accedir a un màster en gestió d’empreses o similar. Els certificats CFA i CIIA en l’àmbit de les finances també són un bon exemple. De fet, aquests certificats privats donen més informació que proves realitzades per l’escola pública: què dona més i millor informació, treure un 10 d’anglès a la selectivitat o tenir el Certificate in Advanced English de Cambridge? No hi ha dubte. 

Així doncs, en una educació liberalitzada, encara que cada escola utilitzaria els seus propis criteris i no existiria un sistema educatiu homogeneïtzat, sorgirien espontàniament certificats generalment acceptats que avaluarien de forma estandarditzada els coneixements bàsics o necessaris (per exemple, al moment d’accedir a la universitat), ja sigui en general o d’alguna matèria en concret, dels estudiants que sol·licitin realitzar les proves (ja sigui individualment o a petició de l’escola), i que serviria com signal. Ara bé, com podem tenir la seguretat que totes les escoles i tots els alumnes intentarien treure’s els mateixos certificats? És una pregunta interessant, ja que si no hi ha certificats que siguin generalment acceptats, no es solucionarà el problema, al interessar que els nivells de coneixement siguin comparables. No obstant, és pot preveure que sí s’imposarien uns certificats sobre dels altres sense la necessitat que l’administració pública obligui als alumnes i escoles a realitzar les seves pròpies proves o X prova externa. Per exemple, ningú va obligar als usuaris de missatgeria instantània a utilitzar WhatsApp, però és l’aplicació que s’ha anat adoptant de manera espontània entre els usuaris. És d’esperar que el mateix fenomen es produeixi amb aquest tipus de certificats. De fet, això ja passa actualment: seguint l’exemple de l’avaluació dels coneixements de l’idioma anglès, els exàmens de Cambridge s’han imposat espontàniament a altres tipus de proves.

En definitiva, el mercat sí pot proveir proves estandarditzades que redueixin els costos d’informació i que puguin adoptar les escoles per demostrar el nivell dels seus estudiants, a partir dels quals es puguin elaborar rankings per comparar escoles, etc. No obstant, admeto que molt probablement en el curt termini per a que un model privat i lliure pugui funcionar correctament, siguin necessaris exàmens estandarditzats i rankings promoguts per l’administració pública.

“Aquest model ja s’ha implementat a Suècia i els seus resultats han empitjorat”

El primer que cal deixar clar és que el model que proposo (un model educatiu totalment lliure) NO s’ha aplicat a de Suècia. No obstant, abans de marcar les diferències entre el meu model i Suècia, anem a posar les coses en situació i anem a comprovar si l’afirmació d’a dalt és veritat.

Suècia és coneguda arreu pel seu Estat del Benestar, que va expandir de forma bastant important durant el segle passat. No obstant, a principis dels anys noranta, l’Estat del Benestar suec va patir una forta crisi, que va portar al país escandinau a iniciar reformes liberalitzadores, acompanyades d’algunes privatitzacions. Així doncs, a partir d’aquell moment es va anar reduint el tamany de l’estat i es va obrir la porta a la iniciativa privada en alguns sectors on fins llavors estava tancada. Per exemple, es van reduir les prestacions d’atur del 100% al 75% del salari, les condicions per rebre ajuda estatal van esdevenir més estrictes, es van privatitzar empreses públiques (telecomunicacions, energía, transport…), sanitat i pensions van començar a ser oferts per entitats privades a aquells qui ho desitgin, amb l’estat garantint la universalitat del servei…

L’educació no va ser una excepció. Abans de 1992, els alumnes estaven obligats a assistir a l’escola pública que el govern li assignava (l’escola del seu barri o de la seva localitat). Qui volia i s’ho podia permetre, podia optar per a una escola privada (menys de l’1% dels estudiants, bàsicament determinades elits, nens i nenes amb necessitats especials i estudiants internacionals). Les coses van canviar amb la reforma de 1992. Primer, les escoles públiques van passar a mans municipals. A més a més, a partir d’aquell moment, les escoles privades que ho sol·licitessin podien esdevenir escoles independents, prèvia acceptació per part de l’Agència Nacional d’Educació. A partir d’aquest moment, les administracions locals havien de finançar amb una beca, subvenció o xec (digueu-ho com vulgueu), l’equivalent a la major part del cost (al principi 85%, però ha anat baixant) de la despesa per alumne en les escoles públiques. Les escoles independents, per poder rebre estudiants amb xec, malgrat que podien fer alguns canvis respecte al currículum nacional, han de complir una sèrie de condicions: no poden discriminar ni per nivell, ni per ètnia ni per criteris socioeconòmics i en cas de que l’oferta superi la demanda l’adjudicació s’ha de fer segons una llista d’espera amb prioritat per aquells qui tenen germans al centre, entre d’altres. Tampoc tenen permès cobrar per sobre o per sota de l’import del xec, ni cobrar taxes extraordinàries. Per tant, com veiem, és un model bastant regulat i que, amb alguna diferència, s’assimila bastant a una de les alternatives que explicava al meu article (la del “xec per a tothom”).

Les escoles privades al 2009, setze anys després de la reforma, eren 396 (en comparació amb les 38 que hi havia tan sols un any després de la introducció del xec). Actualment, malgrat el xec escolar, només el 14% dels estudiants a Suècia acudeixen a escoles privades.

Un cop ens hem posat en context i sabem com funciona el model suec d’educació, cal preguntar: la semi-liberalització de l’educació ha fet baixar el nivell educatiu a Suècia?

Abans de res, m’agradaria apuntar que culpar dels mals resultats de Suècia a la suposada privatització quan el 85% de les escoles d’aquest país són públiques és bastant estrany, tan estrany que segurament no sigui cert. De fet, Espanya té una educació més privada que Suècia, tot i que no ha implementat cap sistema de xecs (a Espanaya, només el 68% d’estudiants preuniversitaris van a l’escola pública).

Per calcular el nivell educatiu, normalment s’agafa com a referència les proves PISA, i nosaltres no farem cap excepció. Aquest tipus d’exàmens es porten realitzant des de l’any 2000. Com veiem, del 2000 fins al 2009 els resultats de la pública han caigut, mentre que els de la privada han pujat. Després d’observar aquestes dades, podem seguir afirmant que el problema és de la privatització de l’educació? Si l’educació pública obté pitjors resultats, res evita que els pares decideixin portar als fills a una escola privada, on els resultats a llarg termini han pujat i on actualment cauen menys (almenys en el cas del 45% dels municipis on existeixen escoles independents, segurament un percentatge més alt sobre el nombre d’alumnes).

Ni tan sols corregint les dades per criteris socioeconòmics podem afirmar que la educació privada (més aviat, concertada; i en cap cas lliure) de Suècia no ha fracassat, ja que no sembla haver-hi grans diferències entre públiques i escoles independents.

Anders Böhlmark i Mikael Lindahl van realitzar un dels pocs estudis analitzant els resultats de les escoles privades a Suècia al llarg termini, “Independnet schools and long-run educational outcomes – evidence from Sweden’s large scale voucher reform”. La conclusió d’aquest estudi és que un increment en el percentatge dels estudiants de les escoles independents millora l’actuació mitjana a l’acabar l’educació obligatòria, així com també els resultats educatius a llarg termini.

L’estudi també indica que, al estar la quantitat de recursos disponibles per a les escoles públiques municipals negativament relacionada amb el nombre d’estudiants que opten per assistir a una escola independent, estan millorant els incentius per a les escoles públiques locals de forma clara.

Llavors, per què obté l’eduació sueca mal resultats? Segur que no és per la llibertat d’elecció? L’empitjorament en general dels resultats de l’educació a Suècia no es poden explicar per la poca despesa, ni per les ràtios professor-alumne, ni per les repeticions de curs, ni per la immigració, ja que aquests indicadors són molt favorables a Suècia.

Juan Ramón Rallo apunta al seu blog algunes dades sobre les possibles causes del desastre suec en educació: “El menor número de horas escolares (un alumno de 15 años está 741 horas en clase, frente a las 942 de la media de la OCDE), la escasa disciplina que se vive en las aulas suecas (el 34% de los estudiantes comunica que sus compañeros impiden el normal desarrollo de las clases, frente al 28% de media de la OCDE), el absentismo/retraso de los alumnos (Suecia tiene el mayor porcentaje de la OCDE en retrasos de los estudiantes para llegar a clase: el 56% llegan tarde frente al 35% de media), la escasa implicación del profesorado en la formación del alumno (el 21% de las escuelas sufre de absentismo/retrasos del profesorado frente al 13% de media)”. Son causes que tenen poc a veure amb la introducció de la llibertat d’elecció, i més quan el gruix més important dels alumnes assisteix a escoles públiques.

Tino Sanandaji, a més a més, a part de mencionar alguns errors del sistema, culpa els mals resultats als mètodes educatius emprats en els centres suecs: abandonar la importància a la memorització i la repetició, reducció (o eliminació!) del temps dedicat a fer deures, disminució de l’autoritat del professor a l’aula… De fet, l’informe PISA indica “Students in Sweden reported lower levels of perseverance than students in most other OECD countries.”. Aquest canvi en les tècniques educatives podria explicar els mals resultats de Suècia.

A més a més, només el 24% de les escoles sueques elegeixen el currículum educatiu, per sota de la mitjana de l’OCDE. De fet, un terç dels resultats al PISA està influït per l’autonomia de les escoles.

En definitiva, la liberalització de l’educació no sembla ser la causa del mal rendiment dels estudiants suecs a les proves internacionals.

Coro XandriCoro Xandri

Quasi-anarquista.

Blog: http://www.elshowdetruman.com/

0 Comments

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


− 2 = cero

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>