Balances fiscals i el model de finançament

Després de mesos d’espera, el Ministeri d’Hisenda per fi ha fet públiques les balances fiscals, que ha rebatejat amb el nom de comptes públics territorialitzats. L’encarregat de dur a terme els càlculs ha estat Ángel De La Fuente, director de la FEDEA (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) i un gran entès en finançament territorial i balances fiscals. En els últims mesos s’ha parlat molt de les balances fiscals, ja que són un indicador dels recursos de què disposaria una Catalunya independent i de les que ara no disposa. Les balances fiscals són una eina per mesurar quant paguen els contribuents d’una regió i quant en reben a canvi.  El Ministeri tan sols ha emprat el mètode de càrrega-benefici. Aquests càlculs arriben uns mesos després que la Generalitat presentés les seves pròpies balances fiscals amb dos mètodes diferents: el mètode del flux monetari i el mètode de càrrega-benefici. Però, quin és el mètode correcte? La resposta és que no hi ha un mètode correcte i un d’incorrecte, tot depèn de la pregunta que ens fem.

El primer mètode és el del flux monetari. Aquest mètode mesura quina és la despesa directa que es realitza en una regió. És a dir, que aquest mètode computa les despeses que, per exemple, s’executen a Catalunya. Si els ciutadans de Catalunya paguen més impostos dels que després l’Estat gasta en inversió pública i altres despeses directes, Catalunya tindrà dèficit fiscal.
El segon mètode és el de càrrega-benefici, que mesura qui es beneficia de la despesa. Per exemple, Catalunya, segons aquest mètode, es beneficiaria de l’activitat del Museu del Prado de Madrid, del sou dels funcionaris de l’Estat (que la majoria viuen a Madrid) i de les despeses en defensa i exteriors. Per tant, un mètode té en compte ON es fa la despesa (flux monetari) i l’altre QUI es beneficia de la despesa (càrrega-benefici). Així doncs, depenent del que vulguem saber hem de fer servir un mètode o un altre.

És important entendre que per saber quants recursos addicionals tindria un hipotètic estat català, el mètode que ens serveix és el mètode del flux monetari. La resposta és senzilla: si Catalunya fos independent, tots els recursos que paga Catalunya i que no es gasten a Catalunya (però suposadament beneficien els catalans) sí que es gastarien a Catalunya. Per tant, per saber l’impacte macroeconòmic de la independència sobre les finances públiques hem de mirar què ens diu el mètode del flux monetari.

La Generalitat va calcular les balances fiscals fent servir els dos mètodes: amb el mètode del flux monetari va resultar que Catalunya havia patit un dèficit fiscal de 15.006 milions d’euros (7,7% del PIB), mentre que amb el càlcul de càrrega-benefici, Catalunya havia patit un dèficit de 11.087 milions d’euros (5,7% del PIB). Així doncs, el dèficit català es situa, a grans trets, entre 11.000 milions i 15.000 milions d’euros. Això segueix la sèrie històrica des de que es tenen dades oficials per fer els càlculs (1986):

Saldo de la balança fiscal de Catalunya

Com es pot veure a la taula anterior, el dèficit fiscal català s’ha mantingut com una constant al llarg dels anys. La xifra sempre oscil·la entre el 8% del PIB català. Malgrat que sembli que ha augmentat, la veritat és que en termes relatius sobre el PIB s’ha mantingut força constant. Ha augmentat en termes absoluts perquè el PIB també ha augmentat.

Com dèiem al principi, el Ministeri d’Hisenda ha publicat avui les seves pròpies balances fiscals, que ara ha anomenat comptes públics territorialitzats. La diferència amb les balances fiscals convencionals rau en la descomposició de certs agregats econòmics per veure millor quina és la territorialització de les despeses, a més de presentar els saldos fiscals relatius i absoluts. Aquest és el càlcul final amb els dèficits que ha presentat Ángel De La Fuente:
Saldos fiscales relativos

La taula anterior mostra els saldos fiscals relatius neutralitzats. La neutralització és una cosa totalment necessària a l’hora de fer els càlculs amb les balances fiscals, independentment del mètode de càlcul que es faci servir. Consisteix en dividir el dèficit de l’Estat i repartir-lo per cada comunitat en proporció a la seva aportació fiscal. L’explicació és senzilla: les balances fiscals expliquen i analitzen com es distribueixen els ingressos i les despeses que es duen a terme a l’estat i a les seves regions i, per tant, la suma de totes les balances fiscals ha de donar zero, en tant que una comunitat rebrà el que li sigui drenada a una altra. Però aquí ens trobem amb una dificultat metodològica agregada; moltes vegades hi ha despeses que no es paguen amb ingressos fiscals actuals sinó que es pagaran amb ingressos futurs. Quan l’Estat té dèficit, el cobreix mitjançant l’endeutament, i aquest endeutament s’haurà de pagar amb uns impostos majors en el futur, i per tant s’ha d’imputar el dèficit estatal per cada comunitat en relació al seu pes en els ingressos fiscals. És a dir, que els 50.000 milions d’euros extres (el dèficit) que gasta l’Estat mitjançant l’endeutament, l’hem de repartir entre les 17 comunitats autònomes en relació al pes fiscal de cadascuna, perquè d’aquesta manera assumim una tautologia: és a dir, que els deutes s’han de pagar. Si no repartíssim el dèficit, el càlcul sortiria esbiaixat, ja que ens apareixerien diners del no-res, ens podrien arribar a sortir totes les comunitats amb superàvit, cosa molt poc realista.

Veiem que Catalunya pateix un dèficit fiscal de 8.455 milions d’euros, però no és la més perjudicada. Segons aquests resultats, Madrid pateix un dèficit fiscal de 16.273 milions d’euros. Les dades que ha presentat el Ministeri d’Hisenda són força diferents a les dades que va donar la Generalitat. Havíem vist que, segons la Generalitat, el dèficit fiscal català estava situat entre els 11.000 milions i els 15.000 milions d’euros. Així doncs, les dades del govern espanyol redueixen en un 25% el dèficit fiscal català, i a més, són menys plurals, en tant que només han fet servir un sol mètode de càlcul i per tant hem de donar per bona l’única xifra que donen. És evident que ambdues institucions amaguen interessos polítics a l’hora de mostrar qui paga més o menys (la Generalitat vol mostrar un major dèficit per tenir arguments en favor de la independència i el Govern espanyol vol mostrar un menor dèficit per eliminar un dels arguments més forts de l’independentisme). Personalment, me’n fio més del criteri del Conseller Mas Colell que no pas de la institució que presideix Cristóbal Montoro. Potser la solució és que els càlculs els duguin a terme organismes neutres.

Ángel De La Fuente va ser preguntat en la presentació de les balances sobre la possibilitat d’establir un règim foral per a Catalunya o Madrid, com el que hi ha al País Basc. De La Fuente va respondre dient que el cas basc amb el règim foral és diferent, ja que l’economia basca no és tan gran com l’economia catalana o la madrilenya, i per tant els recursos que podrien redistribuir-se del País Basc cap a altres comunitats són petits en relació a les dues comunitats que més ingressos fiscals aporten.

El que hem d’entendre és que el règim foral (concert econòmic) no és un privilegi perquè el tingui el País Basc, sinó que és un privilegi perquè no el tenen la resta de comunitats. En comptes de voler suprimir el règim foral basc per igualar-los a ells per baix, em pregunto, malgrat que sóc independentista, per què no ens igualem per dalt totes les comunitats i establim un concert econòmic generalitzat? Així hi hauria incentius a les comunitats que són altament receptores del sistema (principalment Andalusia i Extremadura) a atraure capital i inversió per tal de convertir-se en regions generadores de riquesa i valor afegit. Haurien de ser més responsables i establir una fiscalitat més atractiva, a més d’una flexibilització laboral per tal de ser receptores netes d’inversió i així poder generar llocs de treball. La responsabilitat i la llibertat com a motors del progrés són possibles.

“La llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats”

Reflexions d'un estudiant d'economia

Roger JetoRoger Medina. Estudio Economia a la Universitat Pompeu Fabra.

M’agrada la política, la història i l’economia. Sóc liberal llibertari i independentista català.

http://roger-medina.blogspot.com.es/2014/06/no-no-podemos.html

0 Comments

Leave a reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*


+ tres = 7

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>